dilluns, 5 d’abril de 2010

EL PROBREMA NO ES LA NACIÓ SINO L'ESTAT

La nació som persones, l'Estat .... massa sovint va de negre i no se'l pot mirar als ulls. Tant se val si és l'Estat català, com l'espanyol, o Europa. Això sí, les multes per a anar a 80 km/h a l'entrada a Barcelona, els Impostos i les òstias de les donaran en català.

El muntatge del vídeo és del professor Manuel Delgado i recorda les protestes contra Bolonia de l'any passat. Hi ha encara 150 estudiants imputats.


Hometge tancats 2009
Cargado por reinadafrica. - Explora vídeos de tendencias, moda, estilo y tips.

dijous, 26 de novembre de 2009

EDITORIAL 26/11/2009 LA DIGNITAT DE CATALUNYA

Aquest article editorial es publica conjuntament amb les edicions dels diaris Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt.

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.

L’expectació és alta
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Sortir a la tele: Fundació Mona



Com alguns sabeu he fet un parell de tallers d'etologia a la Fundació Mona, a Riudellots -en segueixen fent i són molt interessants.

http://www.tv3.cat/videos/1507639

Més etologia que antropologia és evident però jo corria per allí i la TV3 m'agafà al volt. Si teniu paciència em veureu dir alguna cosa senzilleta, només per a quedar bé.

divendres, 2 d’octubre de 2009

Viacrucis

Li van recordar que duia una creu penjada de l’espatlla a la manera de jesús, de jesucrist.
Ell no es va estranyar gaire, només el sorprengué que la creu en lloc de fusta fos d’alunini galvanitzat, o potser de titani, o del que fos però no era ni molt dura ni molt pesada.
-Sí –va reconeixr- és una creu que sostinc, hi ha qui la du al coll en un pejoll i encara l’ecompanya de la verge maria. La meva si més no, es recolça a terra dos metres i mig darrera, jo només l’he de arrossegar.
Va pensar que potser havia estat aquella creu la que l’impedí apendre a nadar quan tenia l’edat. Aleshores quasibé s’ofega però ningú l’havia avisat o potser encara no la duia, o no era tant visible com ara.

Un exercici de taller literari.

PASSEIG PEL PUIG DE LA VILA, CAP A LES RUNES DEL CASTELL DE MARFÀ.

Arribar fins dalt de tot del turó es una llarga passejada, possiblement ja feixuga quan s’assoleix una determinada edat. A les runes del castell ... bé ... si n’arribo bé, si no ... també. Només vull gaudir d’un passeig per aquesta natura desbordant i corprenedora, d’aquest bosc mediterrani. El camí de sorra trepitjada comença a peu pla a la Borda Vella, l’ultima masia de la Vila. Segons en Jaumot de can Pa Negre, el masover, si el segueixo i no el deixo tot pujant, arribaré al peu de les runes. Començo l’ascens i ressegueixo el sender amb la vista i observo com es recargola en zig-zag carena a munt, com si fos una enorme pitó, o el rastre deixat per d’un drac ferit que s’hagués arrossegat fins el seu cau. El viarany puja de debò ja des l’inici. Grimpa , envoltat d’un boquet d’alzines sureres despullades del suro i amb un bosc baix de marfulls i galzeran. El bosc es va fent més espès i frondós, des que, arran dels conreus; i puja i puja, i deixa les suredes per donar pas al pinars amb esparregueres i alguna heura enroscada al troncs. I segueix pujant i pujant fins encerclar les restes del bastió, com si fos una feréstega i humida selva tropical. A aquesta hora final del matí el sol cau en angle recta sobre la meva closca nua. Em poso la gorra de visera. El cant dels quatre grill també em sembla amplificat i juraria haver sentit alguns crits llunyans, com de mones udoladores. Deuen ser tot cabòries meves, no estic acostumat a vagarejar sense rumb, només gaudint del paisatge, i aquest enorme xivarri de cigales em fa dubtar dels sentits. També em sembla que un armadillo ha creuat el senderol, just davant meu, a tocar de mà. Si no fos forassenyat hagués dir que d’alt unes branques hi havia un tucà, o potser era un corb enorme, i més enllà un estol de lloros, blaus i rojos, volaven i xisclaven. Aquest sol que cau vertical, a plom, a plom bullent, sobre el clatell em fa veure visions. Havia d’haver agafat un capell amb ales, un panamà, i no aquesta gorra de Nike del meu nebot. A l’hivern, sovint pensem que el sol no ens perjudicarà. Bec una mica d’aigua tèbia de la cantimplora i segueixo cap el meu destí. Faig dues passes i veig davant meu una família de porcs senglars, una mare enorme i quatre garrins menuts, que semblen voler fer-me d’escolta i obrir-me pas carena amunt. Es fa un silenci que trenca els lladrucs d’uns gossos que borden dins la densitat de la pineda, els senglats esperitats, s’amaguen frisosos entre uns boixos mig secs i espinosos i unes llicorelles amuntegades de qualsevol manera, fent una cort natural, podrides per l’aigua i el fred. Fins i tot els grills semblen haver emmudit. Un caçador amb una armilla fúcsia, envoltat de gossos nerviosos, m’aborda a una certa distancia amb la mirada una mica ensangonada i interrogant. Sense dir res i malgrat que els gossos li marquen el cau on son els senglars, el caçador els reté agafant-los pels collars dentats. Li assenyalo amb el els ulls el camí de tornada a la Vila i ho acompanyo amb un cop de cap dient-li que sí. No gaire convençut es deixa dur pendent avall. Segueixo la meva caminada cercant la poca ombra d’algun pi que s’extén per sobre del camí i vaig fent saltirons evitant els sol al cap, mentre m’endinso en un bosc d’eucaliptus replantats. A la Vila, la gent diu que aquest arbres forts i aromàtics son forans i no deixen créixer el roures ni els faigs. No obstant, Descanso uns estona al peu d’un gegantí faig centenari, arrelat arran del caminoi, bastant més angost ara i que ja puja quasi bé de dret capa al castell en runes. De fet ja es veu el mur de granit rosa que l’envolta, brut per d’intempèrie i tacat de molsa negra i líquens grogencs. Mentre contemplo la consecució de la fita, gaire assolida, la família de senglars arriben a peu de faig i francament em sento un pèl insegur. Amb el morro rastregen la terra i de repent es queden com glaçats i comencen a graponejar. Troben una tòfona grisa i la mare la desenterra i comencen a gaudir-ne. Un esglai em recorre l’espinada quan sento el caçador, a uns vint metres, carregant l’arma. Veig aquella mirada de qui sap quin es el sentit de la vida i ,fent cas al canó de l’escopeta, poso espai entre l’escena cinegètica i la meva persona, simple badellador i caminant inusual. Encara corrent carena avall sento un tret m’ajupo instintivament posant-me els braços el voltant del cap. Em sembla sentir com xisclen els garrins i els gossos borden insaciables. Recordo l’objectiu del meu passeig i amb el cor salant del pit miro d’asserenar-me. Més calmat arribo a l’atalaia d’en Pere Gordons. Tot l’horitzó es domina des d’allí estant. El contorn de la Vila, ple d’horts on domina el verd per sobre d’algunes taques de violes. Més enllà s’estenen camps de blat, voltats de roselles i ginesta, disposades en bandes horitzontals, el va i ve del vent oneja les tiges com si fos una bandera enutjada, la bandera de la natura. Un cop d’aire m’estira el barret i veig com rodolà cinglera avall. Cap núvol. El sol comença a baixar cap a l’oest. Deixo de badallar mecànicament, i mentre recupero les pulsacions, inicio el tram final de tornada a la pensió. Demà passejaré cap a l’est. La guia diu que hi ha estanys i els peixos es veuen des de la superfície. Crec que els pescadors son menys sorollosos. Quan agafo la última cruïlla, encarant cap a la Vila, veig clarament i nítida un estruç de mes de dos metres que em mira encuriosit. Li faig un gest brusc i en apartar-se deixa veure un rètol que ubica una granja d’animals exòtics per aquell trancant. Ja a la sureda dos mossos d’esquadra començant a pujar, suats i resignats. Fan bona planta, em mullo els llavis, em passo la mà pels cabells inexistens, em fixo en la camisa blava descordada, ells es toquen l’ala de la visera en creuar-nos. En girar-me per veure’ls de darrera, observo que porten cordes.
JAUME ESTARLICH MARÇ 2009

divendres, 11 de setembre de 2009

SI HEM DE SER ALGUNA COSA, PREFERIRIA SER CATALÀ

video


Sempre s'havia cridat
IN ...INDA .... INDEPENCI ...A
però avui ho sentit més que mai.
La comèdia de la democràcia espanyola no deixa massa marge.¡¡¡
Sí els catalans som macells de mena ... només que haguessin deixat passar l'Estatut Mas-Zapatero, degudament aigualit i desvirtuat, ens haguessin tingut callats i amb l'ham a la boca 25 any més !!!.
¿Però com pot ser que a la transició vigilada per l'exèrcit franquista fos més sensible al "hecho Catalan" i ens fou reconegut ser una Nacionalitat? (que era una manera encoberta de reconèixer els fets nacionals en una Espanya plurinacional evitant la mossegada de les forces reaccionaries) i ara ens volen aplicar el ¨descabello" en terminis taurins i acabar d'una vegada amb la nació catalana. (una cultura i una llengua mil·lenària però que ningun castellà, analfabet o intel·lectual coneix i reconeix, per dir-ho millor)
Potser perquè l'estat-nació espanyol, planificat en època dels Catòlics i definit amb els primers Borbons, s'ha autodefinit -om tots el estats renaixentistes- com una sola nació, una llengua, un sol territori per un sol Estat. En el seu disseny està implícit l'etnocidi de la cultura catalana (principal nació minoritatzada d'Espanya) i el portarà a termini perquè creu necessària per a la seva existència i supervivència de l'Estat, la desaparició del sentiment nacional i la llengua catalana.
Monarquies absolutes, repúbliques, dictadures, transicions, democràcies espanyoles tenen com a punt principal de la seva legimització l'absorció de la nació catalana per a constituir una nacion española una, grande y libre.Cap govern ni regim (amb les seves constitucions, tribunals constitucionals, tribunals d'ordre públic, tribunals ordinaris, corts i senats, policia i exercit, conferencies episcopals, mitjans de comunicació -des de la COPE a la SER passant pel Mundo o la Razón o l'ABC, defensors del poble i un poble, l'espanyol, ensinistrat per a odiar al altres -que som nosaltres- encara que de tant solidaris com ens han fet ser hem estat espoliats.
NINGÚ D'AQUESTA COLLA DONARÀ EL BRAÇ A TORCER NI ENS TRACTARÀ DE IGUAL A IGUAL I PERMETRÀ QUE LA NOSTRA CULTURA FACI OMBRA A LA CASTELLANA.
El català? bé mentre es subordini al castellà i es mantingui com a llengua folklòrica, encara. Però quan diem que li reconeixem el mateix estatut que el castellà i els catalans no només tindran el dret i la obligació de conèixer el castellà sinó que també caldrà conèixer el català per a no obligar com s'ha fet fins ara amb als catalans catalanoparlants a passar-nos al castellà.L'estatut només diu això que ningú podrà obligar a parlar el castellà a un català a Catalunya i que el Govern procurarà que tots els ciutadans de Catalunya entenguin el català. Això pot semblar insignificant però permetrà als catalans a mantenir la seva llengua davant la policia nacional o la Guardia civil i també davant d'un jutge. També posar les dues llengües en igualtat i no subordina ni jerarquitza una llengua sobre l'altra.Si un català només vol parlar en castellà a tots el àmbits ho podrà fer. Si és un català catalanoparlant també podrà sempre català arreu i davant de qui sigui, a Catalunya. Tot i així encara per la força del castellà i el recolzament de l'Estat Central, a Catalunya el castellà seguirà sent necessari i suficient per a viure aquí. En canvi el català seguirà tenint dificultat per a ser suficient i possiblement seguirà sent innecessària per a viure a Catalunya.
LA PROVA ES VEURE QUINA LLENGUA APRENEN ELS IMMIGRANTS A CATALUNYA:
LA LLEGUA DOMINANT QUE ES EL CASTELLÀ.
Aquest procés té a veure amb el procés de bilingüisme, el procés d'una substitució d'una llengua per a una altra. Això és el bilingüisme (segueixo les directrius del gran sociolingüista L.V. ARACIL) substitució.L'Estat espanyol -via tribunal constitucional ara- farà el possible per a que el procés segueixi endavant, vestint-lo com vulgui però mai frenant la substitució, només iniciada, a nivell popular, fa un segle o segle i mig, no més.DUBTEU? No cal anar massa lluny per a veure el procés progressiu de substitució a diferents àmbits geogràfics i amb diferents estats-nació.Des de l’alguerès,el rossellonès,el nul valencià a valència capital, el valencià de la resta de València o Castelló o Alacant;el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc,el català a Barcelona,el català a la resta de Catalunya.Com haureu observat hi ha una gradació de vitalitat. La mostra més clara del que és el bilingüisme -curiosament tan defensat pel PP- és el que ha passat amb el valencià a València capital, on en un segle pràcticament a desaparegut de la capital com a llengua social. Aquest procés és el que voldria l'estat i els partits espanyolista que l'habiten ara per a la resta de l'àmbit de cultura catalana, és a dir bilingüisme, substitució i desaparició de la llengua i la cultura catalana. No és cap secret a mi em sembla que salta a la vista i no cal aprofundir massa, només cal ser honest amb la història.Tenen tanta por a la NACIÓ catalana que segurament, el constitucional intentarà tombar el Preàmbul en diu que una o dues tardes desafortunades una colla d'arreplegats votats per una gent forassenyada que parla llengua la seva llengua per a fer la punyeta a la resta d'espanyols poden parlar l'imperial castellà, doncs es varen reunir en una sardinada i van votar -innocents !! de què serveixen els vots sinó es té el poder polític ni la força coercitiva? - que eren una nació. No van reclamar els drets històrics no d'una nació, sinó d'un estat que va ser una monarquia hereditària amb un exercit, unes corts, una policia, uns jutges, i unes lleis tant fotudes i coercitives com les de qualsevol altra estat modern o pristi.Com sabem que efectivament Catalunya, la Corona d'Aragó, fou un estat medieval europeu amb molt força econòmica, política i cultural. Saben també que l'actual estat espanyol es producte de la imposició de la imperial Castella, amb el nom revolucionari de España, sobre la resta de nacions de la península ibèrica.Tenen por a parlar de drets històrics -quina por !!!- ni d'autodeterminació de Catalunya, no fos que estirant aconseguíssim desempallegar-nos de la imposició de Castella sobre la nostra pàtria, reclamant per la història o pel vot democràtic respecte pel nostre poble i la nostra cultura
DONCS M'ATREVEIXO A FER UN VATICINI:
PODRIA SER QUE EL CONSTITUCIONAL ES CARRAGUÉS AQUEST DOS ASPECTES VOTATS PEL POBLE DE CATALUNYA PERÒ
ÉS MOLT POSSIBLE QUE POTSER ACABI CEDINT -EN UNA ÚLTIMA CONCESSIÓ- A ADMETRE LA DEFINICIÓ CÓMICA DE LA NACIÓ DEL PREAMBUL _QUÉ MÉS DÓNA FINALMENT NACIONALIDAD O NACIÓ?-
PERÔ SEGUIRÀ TUMBANT EL REFORÇ MÉS FORT PEL CATALÀ: NO S'ACCEPTARÀ QUE EL CATALÀ S'IGUALI AL CASTELLÀ I ES DIRÀ QUE ES INCONSTITUCIONAL LA OBLIGACIÓ DE CONEIXER EL CATALÀ A CATALUNYA. CAL NO OBLIDAR QUE CONEIXAMENT DEL CASTELLÀ SI ES OBLIGATORI.
aquesta inconstitucionalitat servirà per tornar a carregar judicialment contra el català com a llengua vehicular a la escola i com a mínim no tindrem la calma mínima de dir que l'únic que hagués fet la Generalitat seria garantir que tots el ciutadans catalans entenguin la llengua que els dona el gentilici.¿Coneixeu algun francès que no parli francèso algú espanyol que no parli castellà?i algun català que digui que no entén el català?
TOT ES RESUMEIX EN UN ÚNICA
LLEI:CATALUNYA ES ESPANYA Y LOS CATALANES ESPAÑOLES, EL PUEBLO ESPANYOL TIENE DERECHO A USAR EL ESPAÑOL EN TODA ESPAÑA SIN QUE NINGUNA OTRA LENGUA SUBALTERNA SE INTERPONGA.ALTRE COP ESTEM PRLANT DE SOBIRANIA.EL SUBJECTE DEL DRET A LA SOBERANIA DEL POBLE CATALÀ NO RESIDEIX EN EL POBLA CATALÀ SINO EN EL POBLE ESPANYOL
Es a dir què som, com ens sentim i que volem ser els catalans no s'ha de preguntar als catalans sinó als extremeños, andaluces, zamoranos, vallisoletanos, murcianos, tant o més que als catalans.Es a dir els catalans serem el que ens deixin els espanyols. Es a dir res com a poble, ni nació, ni cultura. Hem d'estar agraïts de haver patit només un etnocidi.(encara que podríem relatar més d'un episodi poc educat per part castellana i esperem que a futur no haguem de recordar una lamentable aplicació de 8è de la constitució)

dimecres, 9 de setembre de 2009

LA JUSTICIA ES CEGA: FALANGISTES A ARENYS CANATARAN EL CARA ALSOL

No fa fa gaire parlàvem de la justícia i de com, no podia ser d'una manera, te com a principal funció recolzar a les elits dominants en la seva tasca de mantenir la seva societat. tot legitimant de sacrosanta les seves lleis i interessos. Bé, no és res nou, el mateix fan els mitjans de comunicació o la pròpia església (propia no, la seva). Compte que l’església, les religions en general, formen tamdem des de fa molt segles amb els diferents poders seculars amb que ha coincidit: tot per apaivagar a la gent mentre uns grupets d’espavilats –amb l’ordre establert de las seva part - s'apropien del excedents socials i es mantenen en el poder (tant se val el rei, el partit o el general de torn) en unes societats cada cop més estratificades. Cal, convé, a qui convé, que res canvií i si canvia alguna cosa ho fes de canviar, fora per a que res no canvii (si has encertat ja ho deia Giacomo Taldegardo Francesco di Sales Saverio Pietro Leopardi). Amb tot això vull dir que la justícia està al servei del poder establert i a més per de cas, és per la pròpia natura, conservadora.
Avui 9 de setembre de 2009, hem tingut algunes curioses coincidències. Un jutge que es diu Garzón, que si en alguna cosa es caracteritza és en anar dictant a destra i sinistra segons bufa el vent (a part de rebot amb Felipe González i els GAL), es a dir segons convingui; avui ha anat com imputat a l’Audiència Nacional (el nom em recorda no sé perquè a aquell famós TOP).



Ho ha fet perquè, com jutge estrella o sense ella, se li va acudir intentar donar una sortida al milers i milers d'espanyols ajusticiats a les cunetes pel franquisme (per cert molts del que afusellaven eren de la Falange ) els jutges admeten a tràmit una demanda per prevaricació instada per feixistes descendents ideològics del afuselladors. El jutgen per intentar restituir els mort a les seves família i tornar-los l'honor després de 60 anys t’injuries. Últimament, la justícia – si així en general – encara es manifesta més de dretes del que normalment es mostra. El PP que ja ha procurat potenciar als seus jutges allí on interessa quan estava al poder, ara està recollint els rèdits i passa el dia acudint als tribunals saben que son de dretes i conservadors. Fa molta pena: la justícia no està per a respectar els drets de la gent sino per a que els poderosos a acudeixin a ella, saben que com a mínim es miraran amb simpatia les seves demandes constants, i alguna els surt bé.




Avui una jutgessa (per a ser de dretes i inconscient no cal ser un home de bigotet fi sobre el llavi) decideix que el falangistes poden anar a Arenys de Muny a manifestar-se (i són gent per natura violenta i intolerant com ja han demostrat a la seva història) contra que el poble es manifesti en una consulta sobre autodeterminació. Per cert que prohibeix que l’ajuntament faciliti fer la consulta popular –pacifica i democràtica- a l’hora que autoritza que els feixistes que la volen impedir una consulta democràtica a que es presentin al poble a indultar-nos. Ho fa per defensar la llibertat d’expressió dels que van fer callar a milers per les armes, i la llibertat d’expressió del poble? I la llibertat d’expressió del poble català? Evidentment que hi haurà independentistes, més encara dels que podria haver hagut sense aquesta decisió, i també són ganes de provocar aldarulls. Esperem que ningú prengui mal ... però que fa la falange pels carrers de Arenys de Munt insultant a la gent del poble per fer una consulta pacifica i democràtica?

Per cert molt parlar l'extrema dreta de que hay que condenar la violencia y encara no he sentit de la boca del dirigents del PP que es condemni les morts d'aquells centenars de milers d’espanyols que van quedar a la zona republicana i foren ajusticiats pel terror dels falangistes. I aquest feixistes ho han condemnat? Que no posen a la presó a gent del carrer que mai ha agafat una pistola a Euskadi per no condemnar la violència d'ETA? que no els han expulsat del parlament basc amb aquesta excusa? (per cert que gràcies a aquesta excusa governen PP i PSOE de la maneta i amb les mans brutes)
Perquè la falange no està legalitzada? Només us diré que la PPera Sanchez Camacho (que democràticament no va sortir a Girona quan el PP no va treure ni un diputat per a les corts, però que està al Senat a dir, es a dir democràticament) i el nen despullat de Ciudadanos han aplaudit la decisió i han exigit a Montilla que la faci complir. A aquest de la extrema detra els agrada molt dir en els altres que han de fer, en que han de creure, i com s'han de comportar!!


I la última d'avuí. El Juez Ferrin Calamita -extrema dreta i opus com a mínim - ha demanat a les lesbianes que van tenir dos o tres anys pendents d'una resolució sobre la maternitat compartida d'un fill que van tenir in vitro. El jutge per creences -ultra catòliques- no podia emetre sentencia i reclamava llibertat de consciencia, perjudicant a les mares i la mena, dient que dues lesbianes pervertiren a la nena. Per aquesta gent, lobotomitzada per l’església de petitets i en contra del sentit comú de resta de la societat, és millor tenir un pare maltractador i una mare despreocupada que uns pare o mares amorosos i preocupats però homosexuals.


http://www.elpais.com/articulo/sociedad/juez/Calamita/asegura/retraso/adopcion/homosexual/proteger/interes/nina/elpepusoc/20081124elpepusoc_1/Tes

Fixeu-vos que diu que no creu en la justícia, ell que va fer de su capa un sayo i de la seva ideologia i moral ultra catòlica llei per a les simples mortals lesbianes. Fantàstic !! és com si un Bisbe o un Papa, que maneguem els budell pudents de les clavegueres del Vaticà, diguessin de cor que veritablement creuen en Déu. Tot plegat material de primera per a un monòleg còmic d'aquests tan moderns de la tele.

Us imagineu com seria la vida sense aquest feixistes ultra nacionalistes catòlics espanyols posant problemes i impediments per a que la gent vagi fent i s’organitzi d’acord a com van canviant les relacions socials amb les noves tecnologies. (sense el PP -hurra !!!- sense la Sanchez Camacho -Hurra .._ sense Ciudadanos -Hurra .. . I els falangistes si de cas que vagin a manifestar-se al Valle de los Caidos por Dios y la Patria –el seu deu i la seva patria - i que s’hi quedin dintre tancats sota una llosa tan gran o més que la de Franco.

Però us enganyeu sino existís el PP -quina il.lusió en Rajoy tancat a un despatx de registrador perdut a un poble de Galàcia i la Camacho .... mentre no la sentíssim ja seriem feliços - però sinó fossin ells serien uns altres no hem vingut al mon a estar tranquils i anar fent, no sempre trobarem algú amb un poder molt superior al nostra que fa les seves lleis que tu has de complir i que te el monopoli de la violència per si et poses esquerp.

Com deia en Burruaga "Así són las cosas i así se las hemos contado"