diumenge, 31 de maig de 2009

Amb qui esteu, amb Hobbes o amb Rousseau?


el Vals de Bashir (una reflexió sobre la matança de Sabra y Chatila http://es.wikipedia.org/wiki/Chatila

Documental animado sobre la matanza de refugiados palestinos en Sabra y Chatila (Líbano) en 1982. Una noche, en un bar, un viejo amigo cuenta al director Ari que tiene una pesadilla recurrente en la que le persiguen 26 perros. Cada noche, el mismo número de animales. Los dos hombres llegan a la conclusión de que tiene que ver con una misión que realizaron para el ejército israelí durante la primera guerra con el Líbano a principios de los años ochenta. Ari se sorprende ante el hecho de que no recuerde nada de ese periodo de su vida. Intrigado, decide ver y hablar con viejos amigos y antiguos compañeros dispersados por el mundo entero. Necesita saber la verdad acerca de ese periodo y de sí mismo. Ari escarba cada vez más y sus recuerdos empiezan a reaparecer mediante imágenes surrealistas...




sense paraules.

dimarts, 26 de maig de 2009

UN CONTE D'ESPIES - autoretrat oficiós-

COSES PETITES PERO IMPORTANTS

Tenia cinquanta anys i com els protagonistes de tantes novel•les decimonòniques vivia de rendes. Atzars de la vida. Després d’exercir arreu del món una professió prou perillosa, els serveis secrets pels que treballava l’havien retirat.

Sempre havia volgut creure que aquell sentiment de fracàs que duia al bell mig del cor havia estat per la seva professió ambulant i tèrbola. De fet era tan fosca que podia parlar-ne amb tranquil•litat perquè ningú no se’l creia. A més quan tot seguit expressava que ara que s’havia retirat de fer d’espia, volia dedicar-se a escriure, la gent deia d’ell que sempre havia tingut una gran imaginació.

Sota aquella barba una mica canosa s’amagava un rostre inconfusible, fàcil de recordar d’sola mirada: la seva angulositat,el seu gran nas semític i els ull un pel massa junts i aquell front alt, no podien amagar un agent secret. Però n’havia estat un d’ell i dels bons. Aquell individu hauria fet coses horribles en nom de l’Estat, bé de la Nació. Encara que en ser una nació sense estat, els serveis secrets no podien embrutar-se gaire les mans i per coses grosses trucaven a Madrid. Aquí, coses petites, però importants, això sí.

La antiga militància a Bandera Roja queda a la foscor del temps igual que la última dona que l’estimà. Ell no havia estimat mai i ara es preguntava si una persona que mai ha estimat una dona, a la manera occidental, amb passió, podria arribar a escriure. En aquella època era un home jove i valent, extravertit i amb ganes de triomfar, i va començar una carrera política a un partit menys vermell, que el va duu allò que en Felipe González deia les clavegueres de l’Estat. El partit li ho va demanar i com ja havia acabat la seva formació, assolida gràcies al partit, no s’hi va poder negar.

Era un home corpulent i des que estava retirat no practicava arts marcials i s’havia abandonat molt. S’havia engreixat força i una ombra de depressió el va envair. Quan estava en una missió mai li havia tremolat la mà i ara prenia prozac per a poder llevar-se cada dia.

Tenia fama de fer uns bons informes i el seu cap, que l’apreciava, en veure’l tant desorientat, , li digué que escrigués, que li aniria bé. Va ser l’últim contacte, mentre tots dos seien a un banc a la Ciutadella, fingint que llegien un el Mundo i l’altre l’Avui. Així que va decidir escriure i fer-ho seriosament. Creia que escrivint podria saber que se sent quan s’estima i podria recuperar la seva joventut perduda entre intrigues, extorsions i seguiments il•legals. Va creure que escrivint podria refer-se un passat imaginari amb una carrera en una multinacional; una família amb dues nenes precioses, ara una ja seria psicòloga i l’altre arquitecte; una dona que l’hauria estimat encara que li hagués estat infidel un parell de vegades i una torre a Sant Vicens d’Hortons on esperia la visita dels nets dos o tres cops a l’any. Però tot això esperava per a ser escrit.

JAUME ESTARLICH

dilluns, 11 de maig de 2009

La tutela de menors per l'Estat, o l'obligació de treballar per viure

Estic estudiant al despatx i sento al menjador a TV3 a Josep Cuní que presenta un conflicte veinal, de gen aturada i amb problemes en el dia a dia.
Parla una representant de l'juntament:

A l'ajuntament de l'Hospitalet hi ha acampats un grup de veïns del Gornal, de la Associació Carmen Amaya, amb problemes de mantenir-se ell i les seves llars. L'ajuntament diu que aquesta gent ja ha estat en multitud de vegades ajudada per serveis socials i que els recursos escassos s'han de repartir equitativament. L'ajuntament diu que negocien sota pressió i amenaces i que si algú vol trobar feina s'ha de formar al centre ocupacional de l'ajuntament i després mirar de trobar feina. Diu la representant de l'ajuntament que ha sentit: si " hay que trabajar se trabaja". diu també que aquesta gent no te currículum laboral amb 35 anys i sense cap formació difícilment se'ls podrà trobar feina.

Diu en Cuní: és clar que no es pot esperar viure de les subvencions tota vida i negar-se a formar-se, i no haver treballat mai.

Però el que m'ha fet pensar es sentir a uns dels acampats que deia: "lo que no puede ser es que vengamos a pedir ajuda para dar de comer a nuestros hijos y el ajuntamiento nos dice que si es por eso, no hay problema porque le enviamos los servicios sociales y se hacen cargo de los chicos"

http://www.denuncia-social.com/quejas-vecinos-gornal-hospitalet-2/

També m'ha fet pensar en aquesta concepció capitalista de la vida, propagada al inici del segle XIX, de que per viure s'ha de treballar, per merèixer viure has d'estar integrat en el sistema de producció, com a obrer és clar (bé en la majoria dels casos). En aquest sentit em va obrir molt els ull el llibre de Bauman : Trabajo, consumismo y nuevos pobres, us recomano el primer capítol, on els empresaris incipients es qüestionaven com fer per a que la gent s'avingués a treballar amb un horari fix i en un sistema de producció on l'obrer no veia el resultat de la seva feina ni n'era responsable ni propietari del producte.


PUNXA LA PORTADA


Sembla que encara hi ha reductes de població que es reisteix a integrar-se, en aquest sentit. Ara l'amenaça és o s'integra al sistema o li prenem els fills.