UN CONTE D'ESPIES - autoretrat oficiós-

COSES PETITES PERO IMPORTANTS

Tenia cinquanta anys i com els protagonistes de tantes novel•les decimonòniques vivia de rendes. Atzars de la vida. Després d’exercir arreu del món una professió prou perillosa, els serveis secrets pels que treballava l’havien retirat.

Sempre havia volgut creure que aquell sentiment de fracàs que duia al bell mig del cor havia estat per la seva professió ambulant i tèrbola. De fet era tan fosca que podia parlar-ne amb tranquil•litat perquè ningú no se’l creia. A més quan tot seguit expressava que ara que s’havia retirat de fer d’espia, volia dedicar-se a escriure, la gent deia d’ell que sempre havia tingut una gran imaginació.

Sota aquella barba una mica canosa s’amagava un rostre inconfusible, fàcil de recordar d’sola mirada: la seva angulositat,el seu gran nas semític i els ull un pel massa junts i aquell front alt, no podien amagar un agent secret. Però n’havia estat un d’ell i dels bons. Aquell individu hauria fet coses horribles en nom de l’Estat, bé de la Nació. Encara que en ser una nació sense estat, els serveis secrets no podien embrutar-se gaire les mans i per coses grosses trucaven a Madrid. Aquí, coses petites, però importants, això sí.

La antiga militància a Bandera Roja queda a la foscor del temps igual que la última dona que l’estimà. Ell no havia estimat mai i ara es preguntava si una persona que mai ha estimat una dona, a la manera occidental, amb passió, podria arribar a escriure. En aquella època era un home jove i valent, extravertit i amb ganes de triomfar, i va començar una carrera política a un partit menys vermell, que el va duu allò que en Felipe González deia les clavegueres de l’Estat. El partit li ho va demanar i com ja havia acabat la seva formació, assolida gràcies al partit, no s’hi va poder negar.

Era un home corpulent i des que estava retirat no practicava arts marcials i s’havia abandonat molt. S’havia engreixat força i una ombra de depressió el va envair. Quan estava en una missió mai li havia tremolat la mà i ara prenia prozac per a poder llevar-se cada dia.

Tenia fama de fer uns bons informes i el seu cap, que l’apreciava, en veure’l tant desorientat, , li digué que escrigués, que li aniria bé. Va ser l’últim contacte, mentre tots dos seien a un banc a la Ciutadella, fingint que llegien un el Mundo i l’altre l’Avui. Així que va decidir escriure i fer-ho seriosament. Creia que escrivint podria saber que se sent quan s’estima i podria recuperar la seva joventut perduda entre intrigues, extorsions i seguiments il•legals. Va creure que escrivint podria refer-se un passat imaginari amb una carrera en una multinacional; una família amb dues nenes precioses, ara una ja seria psicòloga i l’altre arquitecte; una dona que l’hauria estimat encara que li hagués estat infidel un parell de vegades i una torre a Sant Vicens d’Hortons on esperia la visita dels nets dos o tres cops a l’any. Però tot això esperava per a ser escrit.

JAUME ESTARLICH