Li van recordar que duia una creu penjada de l’espatlla a la manera de jesús, de jesucrist.
Ell no es va estranyar gaire, només el sorprengué que la creu en lloc de fusta fos d’alunini galvanitzat, o potser de titani, o del que fos però no era ni molt dura ni molt pesada.
-Sí –va reconeixr- és una creu que sostinc, hi ha qui la du al coll en un pejoll i encara l’ecompanya de la verge maria. La meva si més no, es recolça a terra dos metres i mig darrera, jo només l’he de arrossegar.
Va pensar que potser havia estat aquella creu la que l’impedí apendre a nadar quan tenia l’edat. Aleshores quasibé s’ofega però ningú l’havia avisat o potser encara no la duia, o no era tant visible com ara.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conte. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conte. Mostrar tots els missatges
divendres, 2 d’octubre del 2009
Un exercici de taller literari.
PASSEIG PEL PUIG DE LA VILA, CAP A LES RUNES DEL CASTELL DE MARFÀ.
Arribar fins dalt de tot del turó es una llarga passejada, possiblement ja feixuga quan s’assoleix una determinada edat. A les runes del castell ... bé ... si n’arribo bé, si no ... també. Només vull gaudir d’un passeig per aquesta natura desbordant i corprenedora, d’aquest bosc mediterrani. El camí de sorra trepitjada comença a peu pla a la Borda Vella, l’ultima masia de la Vila. Segons en Jaumot de can Pa Negre, el masover, si el segueixo i no el deixo tot pujant, arribaré al peu de les runes. Començo l’ascens i ressegueixo el sender amb la vista i observo com es recargola en zig-zag carena a munt, com si fos una enorme pitó, o el rastre deixat per d’un drac ferit que s’hagués arrossegat fins el seu cau. El viarany puja de debò ja des l’inici. Grimpa , envoltat d’un boquet d’alzines sureres despullades del suro i amb un bosc baix de marfulls i galzeran. El bosc es va fent més espès i frondós, des que, arran dels conreus; i puja i puja, i deixa les suredes per donar pas al pinars amb esparregueres i alguna heura enroscada al troncs. I segueix pujant i pujant fins encerclar les restes del bastió, com si fos una feréstega i humida selva tropical. A aquesta hora final del matí el sol cau en angle recta sobre la meva closca nua. Em poso la gorra de visera. El cant dels quatre grill també em sembla amplificat i juraria haver sentit alguns crits llunyans, com de mones udoladores. Deuen ser tot cabòries meves, no estic acostumat a vagarejar sense rumb, només gaudint del paisatge, i aquest enorme xivarri de cigales em fa dubtar dels sentits. També em sembla que un armadillo ha creuat el senderol, just davant meu, a tocar de mà. Si no fos forassenyat hagués dir que d’alt unes branques hi havia un tucà, o potser era un corb enorme, i més enllà un estol de lloros, blaus i rojos, volaven i xisclaven. Aquest sol que cau vertical, a plom, a plom bullent, sobre el clatell em fa veure visions. Havia d’haver agafat un capell amb ales, un panamà, i no aquesta gorra de Nike del meu nebot. A l’hivern, sovint pensem que el sol no ens perjudicarà. Bec una mica d’aigua tèbia de la cantimplora i segueixo cap el meu destí. Faig dues passes i veig davant meu una família de porcs senglars, una mare enorme i quatre garrins menuts, que semblen voler fer-me d’escolta i obrir-me pas carena amunt. Es fa un silenci que trenca els lladrucs d’uns gossos que borden dins la densitat de la pineda, els senglats esperitats, s’amaguen frisosos entre uns boixos mig secs i espinosos i unes llicorelles amuntegades de qualsevol manera, fent una cort natural, podrides per l’aigua i el fred. Fins i tot els grills semblen haver emmudit. Un caçador amb una armilla fúcsia, envoltat de gossos nerviosos, m’aborda a una certa distancia amb la mirada una mica ensangonada i interrogant. Sense dir res i malgrat que els gossos li marquen el cau on son els senglars, el caçador els reté agafant-los pels collars dentats. Li assenyalo amb el els ulls el camí de tornada a la Vila i ho acompanyo amb un cop de cap dient-li que sí. No gaire convençut es deixa dur pendent avall. Segueixo la meva caminada cercant la poca ombra d’algun pi que s’extén per sobre del camí i vaig fent saltirons evitant els sol al cap, mentre m’endinso en un bosc d’eucaliptus replantats. A la Vila, la gent diu que aquest arbres forts i aromàtics son forans i no deixen créixer el roures ni els faigs. No obstant, Descanso uns estona al peu d’un gegantí faig centenari, arrelat arran del caminoi, bastant més angost ara i que ja puja quasi bé de dret capa al castell en runes. De fet ja es veu el mur de granit rosa que l’envolta, brut per d’intempèrie i tacat de molsa negra i líquens grogencs. Mentre contemplo la consecució de la fita, gaire assolida, la família de senglars arriben a peu de faig i francament em sento un pèl insegur. Amb el morro rastregen la terra i de repent es queden com glaçats i comencen a graponejar. Troben una tòfona grisa i la mare la desenterra i comencen a gaudir-ne. Un esglai em recorre l’espinada quan sento el caçador, a uns vint metres, carregant l’arma. Veig aquella mirada de qui sap quin es el sentit de la vida i ,fent cas al canó de l’escopeta, poso espai entre l’escena cinegètica i la meva persona, simple badellador i caminant inusual. Encara corrent carena avall sento un tret m’ajupo instintivament posant-me els braços el voltant del cap. Em sembla sentir com xisclen els garrins i els gossos borden insaciables. Recordo l’objectiu del meu passeig i amb el cor salant del pit miro d’asserenar-me. Més calmat arribo a l’atalaia d’en Pere Gordons. Tot l’horitzó es domina des d’allí estant. El contorn de la Vila, ple d’horts on domina el verd per sobre d’algunes taques de violes. Més enllà s’estenen camps de blat, voltats de roselles i ginesta, disposades en bandes horitzontals, el va i ve del vent oneja les tiges com si fos una bandera enutjada, la bandera de la natura. Un cop d’aire m’estira el barret i veig com rodolà cinglera avall. Cap núvol. El sol comença a baixar cap a l’oest. Deixo de badallar mecànicament, i mentre recupero les pulsacions, inicio el tram final de tornada a la pensió. Demà passejaré cap a l’est. La guia diu que hi ha estanys i els peixos es veuen des de la superfície. Crec que els pescadors son menys sorollosos. Quan agafo la última cruïlla, encarant cap a la Vila, veig clarament i nítida un estruç de mes de dos metres que em mira encuriosit. Li faig un gest brusc i en apartar-se deixa veure un rètol que ubica una granja d’animals exòtics per aquell trancant. Ja a la sureda dos mossos d’esquadra començant a pujar, suats i resignats. Fan bona planta, em mullo els llavis, em passo la mà pels cabells inexistens, em fixo en la camisa blava descordada, ells es toquen l’ala de la visera en creuar-nos. En girar-me per veure’ls de darrera, observo que porten cordes.
JAUME ESTARLICH MARÇ 2009
Arribar fins dalt de tot del turó es una llarga passejada, possiblement ja feixuga quan s’assoleix una determinada edat. A les runes del castell ... bé ... si n’arribo bé, si no ... també. Només vull gaudir d’un passeig per aquesta natura desbordant i corprenedora, d’aquest bosc mediterrani. El camí de sorra trepitjada comença a peu pla a la Borda Vella, l’ultima masia de la Vila. Segons en Jaumot de can Pa Negre, el masover, si el segueixo i no el deixo tot pujant, arribaré al peu de les runes. Començo l’ascens i ressegueixo el sender amb la vista i observo com es recargola en zig-zag carena a munt, com si fos una enorme pitó, o el rastre deixat per d’un drac ferit que s’hagués arrossegat fins el seu cau. El viarany puja de debò ja des l’inici. Grimpa , envoltat d’un boquet d’alzines sureres despullades del suro i amb un bosc baix de marfulls i galzeran. El bosc es va fent més espès i frondós, des que, arran dels conreus; i puja i puja, i deixa les suredes per donar pas al pinars amb esparregueres i alguna heura enroscada al troncs. I segueix pujant i pujant fins encerclar les restes del bastió, com si fos una feréstega i humida selva tropical. A aquesta hora final del matí el sol cau en angle recta sobre la meva closca nua. Em poso la gorra de visera. El cant dels quatre grill també em sembla amplificat i juraria haver sentit alguns crits llunyans, com de mones udoladores. Deuen ser tot cabòries meves, no estic acostumat a vagarejar sense rumb, només gaudint del paisatge, i aquest enorme xivarri de cigales em fa dubtar dels sentits. També em sembla que un armadillo ha creuat el senderol, just davant meu, a tocar de mà. Si no fos forassenyat hagués dir que d’alt unes branques hi havia un tucà, o potser era un corb enorme, i més enllà un estol de lloros, blaus i rojos, volaven i xisclaven. Aquest sol que cau vertical, a plom, a plom bullent, sobre el clatell em fa veure visions. Havia d’haver agafat un capell amb ales, un panamà, i no aquesta gorra de Nike del meu nebot. A l’hivern, sovint pensem que el sol no ens perjudicarà. Bec una mica d’aigua tèbia de la cantimplora i segueixo cap el meu destí. Faig dues passes i veig davant meu una família de porcs senglars, una mare enorme i quatre garrins menuts, que semblen voler fer-me d’escolta i obrir-me pas carena amunt. Es fa un silenci que trenca els lladrucs d’uns gossos que borden dins la densitat de la pineda, els senglats esperitats, s’amaguen frisosos entre uns boixos mig secs i espinosos i unes llicorelles amuntegades de qualsevol manera, fent una cort natural, podrides per l’aigua i el fred. Fins i tot els grills semblen haver emmudit. Un caçador amb una armilla fúcsia, envoltat de gossos nerviosos, m’aborda a una certa distancia amb la mirada una mica ensangonada i interrogant. Sense dir res i malgrat que els gossos li marquen el cau on son els senglars, el caçador els reté agafant-los pels collars dentats. Li assenyalo amb el els ulls el camí de tornada a la Vila i ho acompanyo amb un cop de cap dient-li que sí. No gaire convençut es deixa dur pendent avall. Segueixo la meva caminada cercant la poca ombra d’algun pi que s’extén per sobre del camí i vaig fent saltirons evitant els sol al cap, mentre m’endinso en un bosc d’eucaliptus replantats. A la Vila, la gent diu que aquest arbres forts i aromàtics son forans i no deixen créixer el roures ni els faigs. No obstant, Descanso uns estona al peu d’un gegantí faig centenari, arrelat arran del caminoi, bastant més angost ara i que ja puja quasi bé de dret capa al castell en runes. De fet ja es veu el mur de granit rosa que l’envolta, brut per d’intempèrie i tacat de molsa negra i líquens grogencs. Mentre contemplo la consecució de la fita, gaire assolida, la família de senglars arriben a peu de faig i francament em sento un pèl insegur. Amb el morro rastregen la terra i de repent es queden com glaçats i comencen a graponejar. Troben una tòfona grisa i la mare la desenterra i comencen a gaudir-ne. Un esglai em recorre l’espinada quan sento el caçador, a uns vint metres, carregant l’arma. Veig aquella mirada de qui sap quin es el sentit de la vida i ,fent cas al canó de l’escopeta, poso espai entre l’escena cinegètica i la meva persona, simple badellador i caminant inusual. Encara corrent carena avall sento un tret m’ajupo instintivament posant-me els braços el voltant del cap. Em sembla sentir com xisclen els garrins i els gossos borden insaciables. Recordo l’objectiu del meu passeig i amb el cor salant del pit miro d’asserenar-me. Més calmat arribo a l’atalaia d’en Pere Gordons. Tot l’horitzó es domina des d’allí estant. El contorn de la Vila, ple d’horts on domina el verd per sobre d’algunes taques de violes. Més enllà s’estenen camps de blat, voltats de roselles i ginesta, disposades en bandes horitzontals, el va i ve del vent oneja les tiges com si fos una bandera enutjada, la bandera de la natura. Un cop d’aire m’estira el barret i veig com rodolà cinglera avall. Cap núvol. El sol comença a baixar cap a l’oest. Deixo de badallar mecànicament, i mentre recupero les pulsacions, inicio el tram final de tornada a la pensió. Demà passejaré cap a l’est. La guia diu que hi ha estanys i els peixos es veuen des de la superfície. Crec que els pescadors son menys sorollosos. Quan agafo la última cruïlla, encarant cap a la Vila, veig clarament i nítida un estruç de mes de dos metres que em mira encuriosit. Li faig un gest brusc i en apartar-se deixa veure un rètol que ubica una granja d’animals exòtics per aquell trancant. Ja a la sureda dos mossos d’esquadra començant a pujar, suats i resignats. Fan bona planta, em mullo els llavis, em passo la mà pels cabells inexistens, em fixo en la camisa blava descordada, ells es toquen l’ala de la visera en creuar-nos. En girar-me per veure’ls de darrera, observo que porten cordes.
JAUME ESTARLICH MARÇ 2009
dissabte, 5 de setembre del 2009
DECÀLEG DE TOTS ELS DECÂLEGS, EL CONTE DE LA LLETERA
No anhelis impacient el bé futur:
mira que ni el present està segur.
... I fins i tot en Samaniego s'aixecarà de la tomba escriurà en català
LA LLETERA Portava al cap una lletera el càntir al mercat amb aquella rapidesa, aquell aire senzill, aquell gust, que va dient a tothom que ho adverteix Jo sí que estic contenta amb la meva sort! Perquè no venia de gust més companyia que el seu pensament, que alegre li oferia innocents idees de content. Anava sola la feliç lletera, i deia entre si d'aquesta manera: "Aquesta llet venuda, en net em donarà tants diners, i amb aquesta partida un cove d'ous comprar vull, per treure cent pollastres, que a l'estiu ronden cantant el piu, piu " "De l'import aconseguit de tant pollastre compraré un porquet; amb gla, salvat, berza, castanya engreixar sense encert; tant que pot ser que jo aconsegueixi veure com se li arrossega la panxa " "el portaré al mercat: en trauré d'ell sens dubte bon diners; compraré de comptat una robusta vaca i un vedell, que salti i corri tota la campanya, fins a la muntanya prop de la cabana ". Amb aquest pensament alienada, brinca de manera que al seu salt violent el càntir va caure. Pobre lletera! Quina compassió! Adéu llet, diners, ous, pollastres, garrí, vaca i vedell. Oh boja fantasia!, Quina palaus fàbriques en el vent! Modera la teva alegria; no sigui que saltant de content, en contemplar feliç la teva mudança, trenqui el teu cantarilla l'esperança. No siguis ambiciosa de millor o més pròspera fortuna; que viuràs ansiosa sense que pugui saciarte cap cosa. No anhels impacient el bé futur: mira que ni el present està segur. (traducció Sr. Google) | ||
> Canvia | ||
| |  Suggereix una traducció millor | |
DECÀLEG PER A ESCRIPTORS ANÒNIMS
Sobre els decàlegs per als escriptors he trobat aquest escrit. Si jo hagués de parlar de l'escriptura subscriuria fil per randa el que ella diu.
Sobretot posaria molt s'enfadi en el fet dels sentits: si escrius amb els sentits, amb els cinc, transmetràs la impressió de vivència sensual als teus escrits i arribaràs a emocionar al lector, suposo que d'això tracta la literatura.
Caldrà aprofundir sobre aquesta definició, però crec que si a més d'emocionar aconsegueixes fer viure la historia al lector - escrivint pensant amb els cinc sentits - tindràs una bona història a les mans.
Sobretot posaria molt s'enfadi en el fet dels sentits: si escrius amb els sentits, amb els cinc, transmetràs la impressió de vivència sensual als teus escrits i arribaràs a emocionar al lector, suposo que d'això tracta la literatura.
Caldrà aprofundir sobre aquesta definició, però crec que si a més d'emocionar aconsegueixes fer viure la historia al lector - escrivint pensant amb els cinc sentits - tindràs una bona història a les mans.
"A LOS ESCRITORES ANÓNIMOS"
A LOS ESCRITORES ANÓNIMOS
Alguien me dijo una vez, después de leer uno de mis cuentos:
"No dejes de escribir nunca. No busques la fama ni la fortuna con la escritura; esto es sólo un detalle sin importancia.
Tú perteneces a un grupo de seres tocados por una luz divina, mágica.
Los cinco sentidos que todos los seres humanos tenemos tú los tienes más agudos: ves el mundo con los colores más intensos, oyes los sonidos que te rodean como si de una sinfonía sin fin se tratara, hueles los perfumes de la tierra hasta el más mínimo de los matices, degustas con fruición los sabores de la vida, palpas los volúmenes y las texturas de lo cotidiano y después, con todo este conjunto de experiencias, vivencias y sensaciones, elaboras un cóctel que a través de tus manos, (el tacto otra vez), inmortalizas en una cuartilla de papel.
Los escritores sois un poco dioses, un poco magos, porque a partir de la nada, de una página en blanco, tenéis la capacidad de crear un mundo particular con unos personajes con vida propia.
No dejes de escribir nunca porque, aunque tu relato lo lea una sola persona en el mundo, por el hechizo de tus escritos y a través de los ojos del lector, te habrás
colado en su alma y a partir de ese instante, irreversiblemente, ya formarás parte de él.
Y yo me pregunto: ¿No es esto magia?".
Lorena Pérez de Urgel
Barakaldo,
(Bizkaia) ESPAÑA
Copyright ©2006 Lorena Pérez de Urgel
Permeteu-me una digressió personal com a escriptor anònim. No sé sí us podré transmetre el millor que mai ha dit ningú sobre mi en presentar-me, ja no com a escriptor (ara he de dir pobre de mi amb falsa modèstia) sinó com a persona.
Fou com em va presentar el meu amic Gonzalo, a qui fa anys que ja no veig malauradament, en trobar-nos per a fer un sopar amb uns compatriotes i col.legues seus, Argentins i arquitectes. Els va dir tot presentant-me:
Os presento a Jaume, e s c r i b e
MORT AL CARRER
Ahir anant en moto pel passeig de la Bonanova, venia de Pedralbes i anava cap la ronda de Dalt, vaig veure de reüll el cos d'una dona relativament jove, tirat pel terra, escampat per la vora, en una postura impossible per una persona conscient. De fet era una postura incompatible amb la vida, com ara els agrada dir a la gent que parla de manera políticament correcte. Hi havia policia al seu voltant i gent més o menys ajupida sobre ella que se la mirava però ningú feia ja res per intentar canviar-li la posició -si hagués estat viva algú se la hagués canviada per a que respires millor o no tragués cap vòmit o simplement per a deixar-la en una postura menys espaordidora.
Se la veia una dona d'uns trenta i pocs anys, arrugada a terra però esplèndida. Vaig pensar en com se li va extingir la vida de cop, com si algú des de dalt li hagués arrencat l'ànima del cor d'una sòlida estrebada o com li haguessin tallat els fils que la sostenien dreta i en vida i l'haguessin deixat caure sense cap esma, dislocada, desballestada, com si fos una nina de drap desmanegada.
Mentre passava per la Rotonda donant gas encara rumiava en com una de les pèrdues més gran de la mort, nostra, és la del control de la postura corporal i el destí literalment físic, ubico, de la nostra pròpia còrpora. Vaig pensar altre cop en ella i en com podria haver quedat allí tirada si hom no la recollia i la reubicava posteriorment; en com el cos, sense cap batec ni alè de vida, restaria en aquella postura, que tant recordava la mort, fins la fi dels temps.
Descansa en pau.
Se la veia una dona d'uns trenta i pocs anys, arrugada a terra però esplèndida. Vaig pensar en com se li va extingir la vida de cop, com si algú des de dalt li hagués arrencat l'ànima del cor d'una sòlida estrebada o com li haguessin tallat els fils que la sostenien dreta i en vida i l'haguessin deixat caure sense cap esma, dislocada, desballestada, com si fos una nina de drap desmanegada.
Mentre passava per la Rotonda donant gas encara rumiava en com una de les pèrdues més gran de la mort, nostra, és la del control de la postura corporal i el destí literalment físic, ubico, de la nostra pròpia còrpora. Vaig pensar altre cop en ella i en com podria haver quedat allí tirada si hom no la recollia i la reubicava posteriorment; en com el cos, sense cap batec ni alè de vida, restaria en aquella postura, que tant recordava la mort, fins la fi dels temps.
Descansa en pau.
dimarts, 26 de maig del 2009
UN CONTE D'ESPIES - autoretrat oficiós-
COSES PETITES PERO IMPORTANTS
Tenia cinquanta anys i com els protagonistes de tantes novel•les decimonòniques vivia de rendes. Atzars de la vida. Després d’exercir arreu del món una professió prou perillosa, els serveis secrets pels que treballava l’havien retirat.
Sempre havia volgut creure que aquell sentiment de fracàs que duia al bell mig del cor havia estat per la seva professió ambulant i tèrbola. De fet era tan fosca que podia parlar-ne amb tranquil•litat perquè ningú no se’l creia. A més quan tot seguit expressava que ara que s’havia retirat de fer d’espia, volia dedicar-se a escriure, la gent deia d’ell que sempre havia tingut una gran imaginació.
Sota aquella barba una mica canosa s’amagava un rostre inconfusible, fàcil de recordar d’sola mirada: la seva angulositat,el seu gran nas semític i els ull un pel massa junts i aquell front alt, no podien amagar un agent secret. Però n’havia estat un d’ell i dels bons. Aquell individu hauria fet coses horribles en nom de l’Estat, bé de la Nació. Encara que en ser una nació sense estat, els serveis secrets no podien embrutar-se gaire les mans i per coses grosses trucaven a Madrid. Aquí, coses petites, però importants, això sí.
La antiga militància a Bandera Roja queda a la foscor del temps igual que la última dona que l’estimà. Ell no havia estimat mai i ara es preguntava si una persona que mai ha estimat una dona, a la manera occidental, amb passió, podria arribar a escriure. En aquella època era un home jove i valent, extravertit i amb ganes de triomfar, i va començar una carrera política a un partit menys vermell, que el va duu allò que en Felipe González deia les clavegueres de l’Estat. El partit li ho va demanar i com ja havia acabat la seva formació, assolida gràcies al partit, no s’hi va poder negar.
Era un home corpulent i des que estava retirat no practicava arts marcials i s’havia abandonat molt. S’havia engreixat força i una ombra de depressió el va envair. Quan estava en una missió mai li havia tremolat la mà i ara prenia prozac per a poder llevar-se cada dia.
Tenia fama de fer uns bons informes i el seu cap, que l’apreciava, en veure’l tant desorientat, , li digué que escrigués, que li aniria bé. Va ser l’últim contacte, mentre tots dos seien a un banc a la Ciutadella, fingint que llegien un el Mundo i l’altre l’Avui. Així que va decidir escriure i fer-ho seriosament. Creia que escrivint podria saber que se sent quan s’estima i podria recuperar la seva joventut perduda entre intrigues, extorsions i seguiments il•legals. Va creure que escrivint podria refer-se un passat imaginari amb una carrera en una multinacional; una família amb dues nenes precioses, ara una ja seria psicòloga i l’altre arquitecte; una dona que l’hauria estimat encara que li hagués estat infidel un parell de vegades i una torre a Sant Vicens d’Hortons on esperia la visita dels nets dos o tres cops a l’any. Però tot això esperava per a ser escrit.
JAUME ESTARLICH
Tenia cinquanta anys i com els protagonistes de tantes novel•les decimonòniques vivia de rendes. Atzars de la vida. Després d’exercir arreu del món una professió prou perillosa, els serveis secrets pels que treballava l’havien retirat.
Sempre havia volgut creure que aquell sentiment de fracàs que duia al bell mig del cor havia estat per la seva professió ambulant i tèrbola. De fet era tan fosca que podia parlar-ne amb tranquil•litat perquè ningú no se’l creia. A més quan tot seguit expressava que ara que s’havia retirat de fer d’espia, volia dedicar-se a escriure, la gent deia d’ell que sempre havia tingut una gran imaginació.
Sota aquella barba una mica canosa s’amagava un rostre inconfusible, fàcil de recordar d’sola mirada: la seva angulositat,el seu gran nas semític i els ull un pel massa junts i aquell front alt, no podien amagar un agent secret. Però n’havia estat un d’ell i dels bons. Aquell individu hauria fet coses horribles en nom de l’Estat, bé de la Nació. Encara que en ser una nació sense estat, els serveis secrets no podien embrutar-se gaire les mans i per coses grosses trucaven a Madrid. Aquí, coses petites, però importants, això sí.
La antiga militància a Bandera Roja queda a la foscor del temps igual que la última dona que l’estimà. Ell no havia estimat mai i ara es preguntava si una persona que mai ha estimat una dona, a la manera occidental, amb passió, podria arribar a escriure. En aquella època era un home jove i valent, extravertit i amb ganes de triomfar, i va començar una carrera política a un partit menys vermell, que el va duu allò que en Felipe González deia les clavegueres de l’Estat. El partit li ho va demanar i com ja havia acabat la seva formació, assolida gràcies al partit, no s’hi va poder negar.
Era un home corpulent i des que estava retirat no practicava arts marcials i s’havia abandonat molt. S’havia engreixat força i una ombra de depressió el va envair. Quan estava en una missió mai li havia tremolat la mà i ara prenia prozac per a poder llevar-se cada dia.
Tenia fama de fer uns bons informes i el seu cap, que l’apreciava, en veure’l tant desorientat, , li digué que escrigués, que li aniria bé. Va ser l’últim contacte, mentre tots dos seien a un banc a la Ciutadella, fingint que llegien un el Mundo i l’altre l’Avui. Així que va decidir escriure i fer-ho seriosament. Creia que escrivint podria saber que se sent quan s’estima i podria recuperar la seva joventut perduda entre intrigues, extorsions i seguiments il•legals. Va creure que escrivint podria refer-se un passat imaginari amb una carrera en una multinacional; una família amb dues nenes precioses, ara una ja seria psicòloga i l’altre arquitecte; una dona que l’hauria estimat encara que li hagués estat infidel un parell de vegades i una torre a Sant Vicens d’Hortons on esperia la visita dels nets dos o tres cops a l’any. Però tot això esperava per a ser escrit.
JAUME ESTARLICH
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
