Un exercici de taller literari.

PASSEIG PEL PUIG DE LA VILA, CAP A LES RUNES DEL CASTELL DE MARFÀ.

Arribar fins dalt de tot del turó es una llarga passejada, possiblement ja feixuga quan s’assoleix una determinada edat. A les runes del castell ... bé ... si n’arribo bé, si no ... també. Només vull gaudir d’un passeig per aquesta natura desbordant i corprenedora, d’aquest bosc mediterrani. El camí de sorra trepitjada comença a peu pla a la Borda Vella, l’ultima masia de la Vila. Segons en Jaumot de can Pa Negre, el masover, si el segueixo i no el deixo tot pujant, arribaré al peu de les runes. Començo l’ascens i ressegueixo el sender amb la vista i observo com es recargola en zig-zag carena a munt, com si fos una enorme pitó, o el rastre deixat per d’un drac ferit que s’hagués arrossegat fins el seu cau. El viarany puja de debò ja des l’inici. Grimpa , envoltat d’un boquet d’alzines sureres despullades del suro i amb un bosc baix de marfulls i galzeran. El bosc es va fent més espès i frondós, des que, arran dels conreus; i puja i puja, i deixa les suredes per donar pas al pinars amb esparregueres i alguna heura enroscada al troncs. I segueix pujant i pujant fins encerclar les restes del bastió, com si fos una feréstega i humida selva tropical. A aquesta hora final del matí el sol cau en angle recta sobre la meva closca nua. Em poso la gorra de visera. El cant dels quatre grill també em sembla amplificat i juraria haver sentit alguns crits llunyans, com de mones udoladores. Deuen ser tot cabòries meves, no estic acostumat a vagarejar sense rumb, només gaudint del paisatge, i aquest enorme xivarri de cigales em fa dubtar dels sentits. També em sembla que un armadillo ha creuat el senderol, just davant meu, a tocar de mà. Si no fos forassenyat hagués dir que d’alt unes branques hi havia un tucà, o potser era un corb enorme, i més enllà un estol de lloros, blaus i rojos, volaven i xisclaven. Aquest sol que cau vertical, a plom, a plom bullent, sobre el clatell em fa veure visions. Havia d’haver agafat un capell amb ales, un panamà, i no aquesta gorra de Nike del meu nebot. A l’hivern, sovint pensem que el sol no ens perjudicarà. Bec una mica d’aigua tèbia de la cantimplora i segueixo cap el meu destí. Faig dues passes i veig davant meu una família de porcs senglars, una mare enorme i quatre garrins menuts, que semblen voler fer-me d’escolta i obrir-me pas carena amunt. Es fa un silenci que trenca els lladrucs d’uns gossos que borden dins la densitat de la pineda, els senglats esperitats, s’amaguen frisosos entre uns boixos mig secs i espinosos i unes llicorelles amuntegades de qualsevol manera, fent una cort natural, podrides per l’aigua i el fred. Fins i tot els grills semblen haver emmudit. Un caçador amb una armilla fúcsia, envoltat de gossos nerviosos, m’aborda a una certa distancia amb la mirada una mica ensangonada i interrogant. Sense dir res i malgrat que els gossos li marquen el cau on son els senglars, el caçador els reté agafant-los pels collars dentats. Li assenyalo amb el els ulls el camí de tornada a la Vila i ho acompanyo amb un cop de cap dient-li que sí. No gaire convençut es deixa dur pendent avall. Segueixo la meva caminada cercant la poca ombra d’algun pi que s’extén per sobre del camí i vaig fent saltirons evitant els sol al cap, mentre m’endinso en un bosc d’eucaliptus replantats. A la Vila, la gent diu que aquest arbres forts i aromàtics son forans i no deixen créixer el roures ni els faigs. No obstant, Descanso uns estona al peu d’un gegantí faig centenari, arrelat arran del caminoi, bastant més angost ara i que ja puja quasi bé de dret capa al castell en runes. De fet ja es veu el mur de granit rosa que l’envolta, brut per d’intempèrie i tacat de molsa negra i líquens grogencs. Mentre contemplo la consecució de la fita, gaire assolida, la família de senglars arriben a peu de faig i francament em sento un pèl insegur. Amb el morro rastregen la terra i de repent es queden com glaçats i comencen a graponejar. Troben una tòfona grisa i la mare la desenterra i comencen a gaudir-ne. Un esglai em recorre l’espinada quan sento el caçador, a uns vint metres, carregant l’arma. Veig aquella mirada de qui sap quin es el sentit de la vida i ,fent cas al canó de l’escopeta, poso espai entre l’escena cinegètica i la meva persona, simple badellador i caminant inusual. Encara corrent carena avall sento un tret m’ajupo instintivament posant-me els braços el voltant del cap. Em sembla sentir com xisclen els garrins i els gossos borden insaciables. Recordo l’objectiu del meu passeig i amb el cor salant del pit miro d’asserenar-me. Més calmat arribo a l’atalaia d’en Pere Gordons. Tot l’horitzó es domina des d’allí estant. El contorn de la Vila, ple d’horts on domina el verd per sobre d’algunes taques de violes. Més enllà s’estenen camps de blat, voltats de roselles i ginesta, disposades en bandes horitzontals, el va i ve del vent oneja les tiges com si fos una bandera enutjada, la bandera de la natura. Un cop d’aire m’estira el barret i veig com rodolà cinglera avall. Cap núvol. El sol comença a baixar cap a l’oest. Deixo de badallar mecànicament, i mentre recupero les pulsacions, inicio el tram final de tornada a la pensió. Demà passejaré cap a l’est. La guia diu que hi ha estanys i els peixos es veuen des de la superfície. Crec que els pescadors son menys sorollosos. Quan agafo la última cruïlla, encarant cap a la Vila, veig clarament i nítida un estruç de mes de dos metres que em mira encuriosit. Li faig un gest brusc i en apartar-se deixa veure un rètol que ubica una granja d’animals exòtics per aquell trancant. Ja a la sureda dos mossos d’esquadra començant a pujar, suats i resignats. Fan bona planta, em mullo els llavis, em passo la mà pels cabells inexistens, em fixo en la camisa blava descordada, ells es toquen l’ala de la visera en creuar-nos. En girar-me per veure’ls de darrera, observo que porten cordes.
JAUME ESTARLICH MARÇ 2009