dimarts, 4 / agost / 2009
Creus en la justicia? A les Ordalies almenys hi havia espectacle
He tingut l'honor de la resposta:
1 comentaris:
Anònim ha dit...
realment, genial; .. però... quina és la sol.lució?.
... la revolució ácrata/autogestionaria?.
... o intentar fer fora el poderós, per ocupar el seu lloc?.
artp.
6 / agost / 2009 23:27
Difícil resposta.
comentarem una aportació de Juan Aranzadi, un antropòleg basc,discutible i discutit (http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=1011433) per les seves posicions extremes i oposades en el temps. Primerament, estava pel canvi social violent (havia estat molt proper al pensament d'ETA poli-mili) davant la impossibilitat de fer-ho de cap altra manera i ara, (veieu El escudo de Arquiloco) es declara als seus escrits contrari a cap tipus violència ni de martiriloqui, dient que cap que causa mereix una sola mort, diu alguna cosa semblant al que tu cometes:
El seu ideal personal seria poder tornar a viure en una banda caçadora-recol•lectora, on ni el parentiu -la família- tingués poder, com ha fet la humanitat el 95% de la seva existència com a espècies sapiens, ja no diguem com a genere Homo.
La idea és encoratjadora però estem on estem i hi estem després d’haver estat la major part de la nostre existència com espècie sent caçadors-recol•lectors.
¿Es possible donar la volta al mitjó de la història? (de la prehistòria en aquest cas)
¿Què fem amb els 6.000 milions de persones que no sabríem on encabir?
Jo estic amb ell, tot va començar anar malament per a mantenir una mena de dret natural quan es van començar a imposar algunes lleis, vaja totes. Tot anava millors quan tothom sabia com s'havia d'actuar i a què s'exposava si no ho feia.
La família és la primera estructura de poder sobre l'individu. Però l'home és un primat social i s'organitza políticament, ho ha de fer dintre de la família, el Clan, el llinatge, o la Tribu i en elles, diposita part de la seva sobirania, segurament per interès personal més que no pas per altruisme. No obstant, aquestes institucions, en principi i amb excepcions com tot a la vida, no tenien unes forces coercitives centralitzades amb el monopoli de l’ús de la violència per a fer complir les directius de l’estat centralitzat, ni tenien una Casta Sacerdotal professional que els digués el que s'havia de fer per anar el Cel o per a no fer enfadar als avantpassats, que ve a ser al mateix. Tampoc tenien un exercit professional ni una policia encarregada de fer complir les directius dels poder centralitzat, monarquia o estat centralitzat, i recaptar impostos i tributs per a les burocràcies dominants.
Quan un Gran Home moria o perdia el prestigi o un líder guerrer o caçador perdia la seva funció en acabar les hostilitats o la cacera, havia de sorgir un altra Home que es guanyes la confiança del grup tot posant-se al seu servei.
Per a mi és aquest el límit a partir del qual d’igualitarisme es dilueix. Quan el clan , llinatge o la tribu perd la confiança en un líder aquest no té més remei que cedir davant d’un altra home més just (encara que només sigui en aparença) que alhora perdrà el poder de liderar la comunitat si aquesta entreveu que posa els seus interessos per davant dels comunitaris, vaja si s’aprofita personalment d’un càrrec col•lectiu.
Si amb la revolució neolítica, i la domesticació de plantes i animals –d’uns pocs- van començar a trobar-se assentaments fixos i a manifestar-se excedents alimentaris i de recursos en general, també va començar una estratificació social que no ha parar de créixer i eixamplar-se des de les hores. Una estratificació que implica la aparició d’unes classes baixes dominades i dedicades ala producció per a tota la societat i unes burocràcies politiques, militars, religioses dedicade a administrar i redistribuir –de manera més o menys desigual -els hipotètics excedents que obliguen a generar i els tributs que recapten sense parar. A més aquestes burocràcies tenen una grandíssima facilitat per a col•laborar entre elles amb l’únic interès de mantenir-se al poder generació rere generació per a mantenir-se com a classes dominants: allò una mà ajuda a l’altre, al César lo que és del César i a Dios lo que es de Dios (de tothom menys del qui treballa per crear la riquesa). Vaja que legitimant-se l’un a l’altre any rere any, segle rere segle avancen ies consoliden una classes que van canviant alguna cosa per que de fet res canvïi. Es cert a cops, pocs, hi veritables revolucions i roden caps i canvien els individus però el primer que fan es tornar a muntar un estatus quo on ells i les seves classes, apareguin a la nova nomenclatura en llocs clau de decissió, és a dir que tinguin poder.
Dels estat prístins, a les monarquies i imperis feudals , als estat-nació moderns, fins arribar a la situació actual on els una cosa denominada democràcia portada per una partitocràcia a les ordres de interessos econòmics que superen el el propi àmbit, i interès , de l’estat nació per a respondre a interessos de multinacionals que ningú sap qui domina ni cap on va, com no sigui pel benefici pel benefici, una cerca del profit individual caigui qui caigui, inclús nacions, llinatges, clans, tribus, famílies o la humanitat sencera si això dona beneficis.
Que creieu que haguessin fet aquell homes caçadors recol•lectors amb líders així? Els haguessin invitat severament a abandonar el poder. Avui en dia el poble ha perdut aquesta capacitat i ha dipositat, per una mena de contracte social, el poder en mans dels partits que altre cop tornen a ser alhora jutge i part com la noblesa a l’Antic Regim. Jutge i part pels seus propis interessos espuris i mesquins, les engrunes de comissions i regals; i del propi poder, i dels interessos econòmics de les nacionals i multinacional que governen el món a l’ombra i a ells com si fossin marionetes. Es clar que avui en dia els mitjans de comunicació fan una feina molt polida alhora de reconduir els esdeveniments i presentar els fets evidents segons convingui al poder. Un poder que un cop aconseguit només lluita per a mantenir-se.
VEIEU BIBLIOGRAFIA: LEWELLET, KERBO, ARANZADI, CLASTRES
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada