dissabte, 5 de setembre de 2009

MORT AL CARRER

Ahir anant en moto pel passeig de la Bonanova, venia de Pedralbes i anava cap la ronda de Dalt, vaig veure de reüll el cos d'una dona relativament jove, tirat pel terra, escampat per la vora, en una postura impossible per una persona conscient. De fet era una postura incompatible amb la vida, com ara els agrada dir a la gent que parla de manera políticament correcte. Hi havia policia al seu voltant i gent més o menys ajupida sobre ella que se la mirava però ningú feia ja res per intentar canviar-li la posició -si hagués estat viva algú se la hagués canviada per a que respires millor o no tragués cap vòmit o simplement per a deixar-la en una postura menys espaordidora.
Se la veia una dona d'uns trenta i pocs anys, arrugada a terra però esplèndida. Vaig pensar en com se li va extingir la vida de cop, com si algú des de dalt li hagués arrencat l'ànima del cor d'una sòlida estrebada o com li haguessin tallat els fils que la sostenien dreta i en vida i l'haguessin deixat caure sense cap esma, dislocada, desballestada, com si fos una nina de drap desmanegada.
Mentre passava per la Rotonda donant gas encara rumiava en com una de les pèrdues més gran de la mort, nostra, és la del control de la postura corporal i el destí literalment físic, ubico, de la nostra pròpia còrpora. Vaig pensar altre cop en ella i en com podria haver quedat allí tirada si hom no la recollia i la reubicava posteriorment; en com el cos, sense cap batec ni alè de vida, restaria en aquella postura, que tant recordava la mort, fins la fi dels temps.
Descansa en pau.